BIBLIOTECA DE BIGUES I RIELLS



Tatuaje” és un projecte personal que va néixer com un conte i que després de 3 anys de treball va agafar la forma d’una novel.la, amb un fort component autobiogràfic. Vas néixer en un barri humil de Jaén, en una família amb 7 germans. El llibre relata aquesta societat dels anys 60. 
Com era?
No hem d’oblidar que vivíem en plena dictadura i que els meus pares i avis van viure una guerra molt salvatge. En aquest ambient, com a totes les guerres i dictadures els perdedors tenien la pitjor part. Havia famílies molt pobres, com la meva, que treballaven quan podien, recollint olives, al camp, fent cases; el que fos. La llavor de qui ho ha perdut tot i que està sent explotat sense dret a queixar-se és, - no ens enganyem - la violència cap el més dèbil.
Descrius una societat fosca, tancada amb molts secrets. Al mateix temps la violència es palpa com un fet quotidià i cíclic, els homes maltracten les dones; les dones als nens i els nens els animals.
La violència estava instaurada com una cosa normal. Vull pensar que no era la veritable essència de les persones, si no que era la seva manera de sobreviure. Els fills havien de ser forts, aguantar el dolor com l’havien aguantat els pares i els avis, un dolor que una vegada t’acostumes a ell, ja no fa mal. El pitjor d’això, és la part que li toca a l’últim de la cadena, qui mai s’acostuma a aquesta violència jerarquitzada. Com dic al llibre, els pitjors cops són aquells que no es veuen, que queden dintre el cervell i qualsevol dia esclata com una bomba però que ningú veu.
De fet ja ho dius “solo somos capaces de hacer aquello para lo que nos han educado” (pàg. 88)
Exacte, això m’ho va ensenyar en Ricard en una de les seves sessions i com en moltes coses tenia tota la raó. Si només t’eduquen a fer una cosa només seràs capaç de fer allò, no per què no existeixi la capacitat d’aprendre, si no perquè les dictadures (polítiques i familiars) acostumen a matar una cosa primordial per desenvolupar aquesta capacitat, la curiositat. Si des de dalt no es fomenta aquesta gran qualitat, les persones son com xais.
Estem davant d’un llibre que denuncia la violència contra les dones. Retrates una societat de fa 50 anys però com veus la societat actual?
M’agradaria dir que bé, que em avançat i que tot allò que jo vaig viure només és un record. Però encara moren dones a mans de les seves parelles, alguns son capaços de matar els seus fills també. I no diguem els animals. La violència es viu al dia d’una manera molt efectiva, la televisió la mostra a cada instant. Com a mare, he educat dos fills conscient de que son dos persones individuals amb els mateixos drets i deures, malauradament, no és el que trobaran a la societat. Però també els he fet saber. Queda molta feina per fer i tenim un paper molt important educant a fills i filles en les mateixes condicions.
La víctima és una nena i davant l’abús es construeix un món apart on ella es feliç i es refugia amb els llibres ? La lectura t’ha ajudat?
Sí, això és el que volia explicar.Com se sent nena que un dia veu com el seu món canvia d’una manera dràstica. Un món que no va entendre mai, però que li va mostrar una de les seves cares més amargues. A partir d’aquell moment, i amb molta por, s’aïlla de tot i només el que la fa feliç forma part del seu univers particular. Els llibres, els gats i la casa que la va veure néixer. Tota la resta, que li recorda el que ha passat desapareix.La lectura ha sigut el més important de la meva vida, vaig aprendre a llegir de molt petita i es un hàbit que no he pogut abandonar mai. He tingut (i encara tinc) professors a l’escola que sempre m’han fet llegir i analitzar. Amb onze anys ja llegia clàssics, com Shakespeare o Tagore; més actuals com Machado, Delibes o Robert Graves. Tinc una biblioteca a casa amb milers de llibres i junt amb els gats, és la millor companyia del món. Sí, com a la trama del llibre TATUAJE.

Comentaris